La presencia, no “una presencia” per a ser sola, individual, separada, sinó “la presència” que s’afirma com a cos, que construeix un relat, un viatge que ja no és un viage-aventura-retorn en clau modernista. És també absència, no es tracta d’un diari de viatge que recull per a col·leccionar, ni per controlar, ni tant sols per dominar. No es tracta d’un viatge lineal i circular que retorna al mateix punt, no és un paisatge, “(...)la idea de paisaje está atravesada por una quietud esencial que, a fin de cuentas, silencia la vida. El paisaje es aquello que se enmarca en un cuadro ventana confirmando un mundo felizmente estático. La única regla del paisaje es que algún tipo de horizonte reúna el cielo y la tierra, de modo que en el interior de esta totalidad cada cosa – lo natural y lo humano – resuelva su arraigo mediante una posición perfectamente definida y estable(...)” Against Landscape 2008, Martí Peran. Es tracta d’un relat de presencia, el viatge Homèric.
Un subjecte que constantment està partint en condició d’estrangeria. Un cop que fa el llarg viatge i entra en contacte amb l’ignot, el lloc ignorat, el que primer és produeix és un voler retornar a casa com a condició del existir en el viatge i en tornar el següent és el voler tornar a partir perquè infectat d’allò que no coneixia ha experimentat amb la seva identitat i ha de marxar per a retornar a si.
No hay comentarios:
Publicar un comentario