sóc cos, apeirón

SÓC COS, APEIRÓN

Fer cartografia sense una geografia és negar un destí, un punt de concentració, un “objectiu-lent”, eliminar la perspectiva central, aquella que el Renaixement disposa l’home al centre del món,...En afirmar el destí es nega la subjectivitat, en afirmar ambdos es nega el viatge, en negar el focus s’afirma la presencia que construeix experiència, es tracta d’una reivindicació del cos, el leitmotiv que designa la característica principal de la cultura contemporània, l’hedonisme de consum.

La corporeïtat hedonista, la qual reivindica el cos com a presencia per a ser consumida i consegüentment la ètica de la pròpia esteticitat genera la cultura de consum, cultura que ,tal com ens hi hem aproximat amb anterioritat, està gestionada pel mercat del capital que disposa a la venda la subjectivitat. El que va sorgir de la deserció de la cultura de la promesa és la corporeïtat com a subjectivitat retornada que nòmada, crea i gestiona biografia que exterioritza, a diferencia de la antiguitat clàssica de Plató que

Performance Internet interactiva, Feng Mengbo

considerava el cos com a contenidor

d’expeirència. També a diferència de la intangibilitat o espiritualitat del cos destacada pel cristianisme; els més influenciats per la tradició platònica i napoleònica que veien el la matèria una mena de “mal” mol allunyat, o infinitament allunyat, del “Ser”, la contemporaneïtat el celebra i s’allibera del destí anatòmic. *En aquesta història però “no es qui marca les regles el subjecte” hi ha pautes, una sèrie de protocols derivats de la cultura de la por (la culura del consum que ho regula).

La presencia, no “una presencia” per a ser sola, individual, separada, sinó “la presència” que s’afirma com a cos, que construeix un relat, un viatge que ja no és un viage-aventura-retorn en clau modernista. És també absència, no es tracta d’un diari de viatge que recull per a col·leccionar, ni per controlar, ni tant sols per dominar. No es tracta d’un viatge lineal i circular que retorna al mateix punt, no és un paisatge, “(...)la idea de paisaje está atravesada por una quietud esencial que, a fin de cuentas, silencia la vida. El paisaje es aquello que se enmarca en un cuadro ventana confirmando un mundo felizmente estático. La única regla del paisaje es que algún tipo de horizonte reúna el cielo y la tierra, de modo que en el interior de esta totalidad cada cosa – lo natural y lo humano – resuelva su arraigo mediante una posición perfectamente definida y estable(...)”.es tracta d’un relat de presencia, el viatge Homèric.

performance interactiva de Feng Mengbo