CARTOGRAFÍA SENSE GEOGRAFÍA II ORIENTALISME

El mercat de capital coneix aquesta disposició de subjectivitat i publicita que “la subjectivitat està a la pell” i en conseqüència “nosaltres la tenim”. D’aquesta forma s’aprofita de la reivindicació del cos del subjecte retornat, el cos com a gestor de les relacions amb el real i la corresponent literatura, la ficció. En referir-nos a literatura de ficció ens remetem al diàleg polièdric, no a enciclopedismes ni a doctrines “aquest és un temps sense profecies ni promeses, cosa que no hem sembla gens malament. El paper de jutge o de profeta que de vegades ha assumit l’escriptor també deixa de tenir sentit ara que tantes profecies fetes al llarg del segle passat s’han revelat fraudulentes. És millor esperar i mirar que fabricar noves supersticions sobre el futur. L’escriptor farà bé de retornar a la posició del que observa i provar de dur la veritat al present” La raó de ser de la literatura, Gao Xingjian, ed.Empúries s.l Barcelona,2000. La literatura a més a més travessa les capes superficials de la realitat documental i la rescriu i reflexiona desvelant-ne les aparences. Portar la veritat al present no com a document científic, doncs el que la ciència fa és atorgar el discurs a les coses sense possibilitat de deixar-les dialogar, sinó portar-la al present de la literatura com a acumulació de present i de subjectivitat en format de microrrelat, de la tradició oral, conte de butxaca o d’alè, amb possibilitat de “sampler”. "la brevedad del cuento tiene la virtud de ceñirse a los impulsos cortos de la vida” Enrique Anderson Imbert microrelatos el mundo. “La piedra de toque donde suena si la moneda del cuento es de valor auténtico”, Jose Luis González

Si bé la d’actualitzar-se constantment amb la subjectivitat és una tasca cansada, on cada pas hi resta la suma de la presa de petites decisions que escriuen petits universos a temps real (creant el món per a ser explicat i no llegit) d’un món el qual el transcurs i l’empenta intrínseca (mogutda per agents extrínsecs) és un viatge diferent d’aquell viatge d’empresa romàntica, aquell partir exòtic cap a l’Orient, cap a la alteritat que en clau modernista disposava d’aquest fabricat “orient” europeu (França, Anglaterra, Portugal i posteriorment íntegre en el discurs Americà) que operava com a sistema de filtre per a conèixer i designar primament l’islam i a partir de l’edat mitja i el Renaixement, la India i el continent Asiàtic. El filtre permetia penetrar en la consciència occidental amb l’objectiu de declarar la disciplina orientalista i posteriorment proliferar en la cultura general.

Orientalisme és la aproximació (i també la disciplina) occidental cap a Orient amb la qual avui continua sent abordat com a objecte d’estudi, de descobriment i de pràctica, a més, designa aquell conjunt de somnis, imatges i vocabularis a disposició per a avançar-hi i actualment per fer el pas post-colonial, és a dir, no tant territorial (pas ja establert) sinó cultural i de subjecte. L’apropiació europea d’Orient és un compendi de polítiques dominants dirigides per Portugeusos, per polítics i lletrats dels imperis Britànic i Francès, com D’Herbelot i la Bibliothèque orientale que consigna les fons orientals dividint-ho en dues històries: la història sagrada (cristians i jueus) i la història profana (els musulmans),...Amb l’anàlisi, la categorització, la reducció i la catalogació, el que fa al cap i a la fi D’Herbelot, és una col·lecció per ordre alfabètic de coneixements sistematitzats i ampliats, un enciclopedisme oriental adreçat a un públic Occidental més o menys especialitzat, enciclopedisme que el que fa no és enfocar justament els punts obscurs per a esvair-ne negrors, sinó que opera sense intenció de pertorbar la idea que el lector ja tenia sobre Orient aclarant sobre les mateixes bases, generant sensació de completivitat informativa i claredat històrica.

“ Este es el impostor Mahoma, Autor y Fundador de una herejía, que ha adoptado el nombre religón, a la que nosotros llamamos Mahometana. Véase la entrada islam.” Orientalismo de Edward Saïd, ed.de bolsillo, Barcelona 2002

Tot un seguit de representacions d’Orient creades per a satisfer Occident creen un teatre per a consumir un Orient no només adaptat a la “moralina cristiana” sinó que és també limitat per un seguit de judicis d’actitud occidentals que remeten no a les fons orientals en si, sinó als treballs orientalistes per a ser sotmesos a la correcció i a la verificació.

Els següents projectes de dominació (Napoleó, l’Imperi Britànic,...) deixen una petja cultural en la història del colonialisme Europeu que poques vegades va ser posada en qüestió. A diferència de l’Islam, la Índia, conrolada pels Poruguesos 1758, no va suposar mai una amenaça indígena per Europa, la disgregació de la autoritat local va permetre Europa entrar ja no com a comerciant (1600-1758) sinó com a propietàri.

Tornant al Viatge exòtic, tota aquesta instigació cap a allò llunyà, va propiciar un seguit d’elements que traçaren noves fronteres seculars: resulta clau entendre la extensió d’Orient més cap al Est des d’un punt de vista geogràfic i temporal, tal extensió fa desaparèixer durant el segle XVIII el marc bíblic i els seus punts de referència es converteixen en la India, la Xina, el Japó i Sumer, el budisme, el sànscrit, el zoroastrisme o mazdeisme i els seguidors de Manu.

La qüestió es que la influencia creixent de llibres de viatges, utopies imaginatives (Novalis durant el seu viatge a Enrique de Ofterdingen), de viatges morals i els relats científics feren que el marc oriental es definís més nítid. La actitud comparativa, informada sobre “allò estrany” i “allò exòtic” instigada no només per aquest viatgers i exploradors sinó també per historiadors capacitaren els estudis per a tractar històricament les cultures no europees i no judeocristianes.

Amb la identificació per simpatia (Vico, Herder i Hamman) de regions i cultures diferents a la nostra com a cultures amb una pròpia coherència interna, les fronteres de l’Europa cristiana no representaven una aduana, l’Orient s’estableix ara com a un allà benèvol: La flauta màgica de Mozart n’és un exèmple. A finals del segle XVIII i principis del segle XIX l’orientalisme va tenir un èxit considerable amb tot tipus de representacions pre-romàntiques i romàntiques identificables en Beckford, Byron, Moore i Goethe, així com els contes gòtics, els idilis pseudomedievals i les visions d’esplendor, crueltat bàrbares, les presons de Piranesi, els ambients de Tièpol i l’exotisme de les pintures de finals del segle XVIII i les obres de Delacroix i altres pintors francesos i britànics reformaren l’adjectiu “camaleònic” d’orient.

L’últim punt secular d’aquesta representació moderna d’Orient, rau en que la classificació de la humanitat és va multiplicar al mateix temps que les possibilitats de designació, sobretot en termes de “raçes”.

Així doncs, l’objecte Orient passa a ser estudiat per la disciplina orientalista (orient + OCCIDENT) per a primer ser analitzat i conquerit, i també conquistat “amorosament” en el cas de Napoleó.

“ En el Nilo, lo enquentro de nuevo,

Egipto brilla con el fuego de su aurora;

Su astro imperial se alza sobre Oriente.

Vencedor, entusiasta, resplandeciente de prestigio,

Prodigioso asombró a la tierra de los prodigios.

Los viejos sheijs veneraban al emir joven y prudente;

El pueblo temía sus armas inauditas;

Sublime, apareció ante las tribus maravilladas

Como un Mahoma de Occidente.

” Victor Hugo “les orientales”, en Oeubres..., op. Cit.,vol. 1,p.684

Posteriorment, en el concepte modern, l’orient passarà a ser entès més com a destí de pelegrinatges en busca de la il·luminació i el silenci. Silenciant novament el diàleg entre una cantó i l’altre de la frontera.